Vivim entre dues agressions. Per una banda, tenim un virus que està agredint la salut de les nostres famílies, amics i veïns. I això ens fa mal. Per l’altra, la necessària gestió de l’epidèmia ens roba drets, ens aïlla, ens atemoreix… i impedeix que molta gent es guanyi la vida. I això costa d’empassar. 

Estem patint. I, com en tots els patiments, hem d’anar-ne assumint les fases: negació, ira, avaluació, depressió i acceptació, amb la dificultat afegida que, en aquesta ocasió, tenim dèficits importants d’informació. Des de les institucions potser no estem explicant prou bé en què consisteix la gestió d’una epidèmia. I això també està sent un cop dur per a la nostra societat, orgullosa i autosuficient, que fins ara només havia vist crisis sanitàries per televisió i en llibres d’història. 

Tendim a buscar coherència en unes mesures que no en tenen gaire, i a pensar que les decisions les prenen arbitràriament la consellera o el ministre de torn, segons com es llevin aquell dia. Però l’epidemiologia es basa en l’estadística, l’assaig-error i la salut comunitària, i aquesta perspectiva entra sovint en aparents contradiccions. Això no vol dir que no sigui encertada. Ens fascinen els relats coherents, però la gestió d’una epidèmia no té perquè ser-ho. Ha de ser eficaç, preventiva i reactiva. I segur que tampoc s’explica prou que hi ha equips d’especialistes que fa mesos que treballen per preservar el difícil equilibri entre salvar vides i salvar l'economia. 

I sí, hi està havent errors. S’equivoca la Generalitat, s’equivoca el govern de l’Estat, la Unió Europea i l’OMS, i ens equivoquem també els ajuntaments. Cal molta capacitat per entendre la complexitat del repte al qual ens enfrontem, i lleialtat col·lectiva per no permetre que la tendència que tots tenim de buscar culpables contamini el discurs públic, i ens serveixi d’excusa per no responsabilitzar-nos de la solució. No estalviem esforços per arribar al final del túnel i, potser, en sortirem millors com a persones i com a societat.