Articles d'opinió a LlobregatDigital.com

Èpica quotidiana

En una entrevista publicada a principis de mes a un diari Nació digital, el fundador de la ràdio catalanofrancesa Equinox, Nicolas Salvado, apuntava amb encert que "a França es veu amb ironia que aquí cada dia sigui 'històric'". Un comentari d'entrada curiós venint del país de la grandéur. Però ben mirat, té raó. Si llegim la premsa d'aquests dies, ens adonarem que l'èpica nacionalista arriba als nivells màxims, a una banda i altra; la vàlvula d'aquesta olla de pressió on va bullint l'eufòria dels opinadors no dóna ja l'abast per expulsar els vapors sobrants. A hores d'ara ja s'han exhaurit fins i tot els adjectius grandiloqüents i transcendentals per qualificar la Diada d'aquest any i la importància del 27S. I, malgrat sigui probablement necessari, potser convé també tocar de peus a terra i adonar-nos que, si som on som, és també i sobretot gràcies a una història farcida de petites heroïcitats quotidianes, ben allunyades de tot aquest soroll de fanfàrries i trompeteria.

I és que la majoria de nosaltres som fills i néts d'una Catalunya que sempre s'ha mirat de reüll l'èpica que arribava des de l'altra banda de l'Ebre i dels Pirineus, amb tota la prepotència de les propagandes imperials. Nosaltres som fills i néts de menestrals, pagesos, botiguers i treballadors de fàbrica. De tota aquella gent que es llevava a trenc d'alba per apujar una persiana, per llaurar el tros o per fer un torn de 12 hores; dels qui sempre anaven a dormir cruixits, de dilluns a diumenge. Aquella gent que no es va sentir mai ni dels uns ni dels altres, perquè ningú anava amb ells i prou feina tenia per tirar endavant la família. Dels qui no entenien de banderes ni d'himnes i mai van capir del tot contra qui lluitaven. Però sempre van ser fidels al fil imperceptible que ha lligat una generació amb l'altra, al rerebotiga i al menjadoret de casa. Salvant els mots. Escoltant d'amagat Ràdio Pirenaica. Organitzant cursets clandestins en sagristies de poble; viatge de noces a Mallorca i amb 600 a Perpinyà. Una Catalunya de cors de Clavé, d'ateneus i d'escoltisme. La del galliner del Liceu i el segon pis del Palau. La que va aprendre a parlar castellà amb desconeguts per 'si de cas'. La que va rebre i donar feina a centenars de milers d'andalusos, murcians i extremenys que arribaven amb una mà al davant i l'altra al darrera. La que no hi entén de fractures socials, perquè sempre ha viscut dins la fractura, intentant recosir-la. La que va sortir al carrer amb un somriure cada vegada que va caldre i ho segueix fent quan se li demana. La que no ha tingut mai por de perdre perquè mai ha tingut gran cosa per perdre. I a més, sempre ha perdut.

Aquesta Catalunya no hi entén ni d'èpica, ni d'ultimàtums, ni de dates D. Perquè sap que mai és l'última oportunitat i perquè sempre ha viscut teixint la història dia a dia, a cada moment. Cert és que ara tenim davant nostre una gran oportunitat i que mai hem estat tan a prop de l'objectiu com ara. Però també és veritat que si no s'aconsegueix l'objectiu, seguirem on érem. On sempre hem estat. D'aquests, el 27 no fallarà ningú. Segur. Però passi el que passi, el dia 28 tornarem a apujar la persiana, a llaurar el tros o a fer el torn a la fàbrica. Perquè així és com escrivim la història. Aquesta és la nostra èpica quotidiana. Cert, M. Salvado: a Catalunya cada dia és històric.