CLAUSTRA (reflexions personals)

Rock suave

Durant les passades festes de Corpus em vaig apropar a Cornellà per veure el concert que Loquillo hi va oferir. Ho confesso: m’agrada el Loquillo. La seva música em va acompanyar durant la meva adolescència i joventut i amb ell (no només amb ell, però també amb ell) vaig descobrir el rock, les fibres punk, la rebel·lia i el gust pel costat més fosc, animal i salvatge de la música. Cançons com ‘Rock suave’, ‘Morir en primavera’ o ‘Autopista’ formen part de la meva banda sonora particular i em transporten a una època en que jo també vaig somiar en ser una “rock and roll star”, en esgarrapar guitarres distorsionades i en viure la nit en tota seva sordidesa.
 
També és veritat que la deriva política del personatge públic dels últims lustres em va fer caure la bena dels ulls ja fa anys. Les declaracions i opinions de Jose Maria Sanz als mitjans de comunicació i alguns dels seus treballs discogràfics més irregulars, han apartat de mi la imatge mitificada que tenia d’ell de finals dels 80. I ara mateix el veig, igual que molta gent suposo, com un vell avar i ressentit, renegat del seu propi país, vulgar conservador de l’òrbita socialista més rància i ariet de la caverna mediàtica més casposa. A anys llum, doncs, d’aquell rocker lliure i trencador que ens feia somiar.
 
Malgrat això, hi vaig anar. Una cosa és el personatge públic i l’altra l’artista intemporal. I volia comprovar en viu i en directe si, com els vins, aquelles velles melodies havien sabut envellir bé. I encara que amb penes i treballs, així és. Els vells himnes de Loquillo continuen sonant esplèndidament punyents en ple segle XXI malgrat l’evident decadència del personatge. Cap al final del concert, però, va venir el moment més anguniós: el loco va presentar els membres de la banda que l’acompanyaven. En deia el nom i la procedència, com se sol fer en aquestes ocasions. I en referència a la procedència (els músics eren tots de llocs diferents d’Espanya –+ un francès-), va etzibar: “Aquí sumamos, no restamos, eso que lo sepa el señor Mas!”. I acte seguit el públic va aplaudir eufòric la gran proclama.
 
La primera reacció va ser d’enuig, clar. Sap greu que un personatge com ell ataqui gratuïtament el president del meu país (encara que no sigui el president que jo voldria), així sense solta ni volta. I sap greu que, a més, ho faci en un lloc, Cornellà, on sap que hi ha una massa crítica que l'aplaudirà satisfeta. Segur que en d’altres escenaris del país no s’hi atreviria, si és que encara el contractessin. Però una reflexió desassossegada em va portar a un pensament més encoratjador.
 
Quan jo escoltava Loquillo, de jovenet, anava a molts concerts de rock. Se’n feien molts, llavors. I la veritat és que un concert, des d’un escenari i amb un públic entregat, és un lloc ideal per llançar proclames d’aquest tipus. Molts ho han fet abans que Loquillo i molts ho seguiran fent. Però no és menys cert que el concert de rock és l’últim reducte on van a parar les proclames quan aquestes no tenen més altaveus possibles. Llavors, quan jo anava a concerts, tots els grups feien proclames indepes. L’independentisme era una minoria menystinguda i criminalitzada (deien de nosaltres que érem terroristes) i, encara que ara sembli mentida, no hi havia cap mitjà de comunicació que en parlés obertament. Els concerts eren els únics espais de llibertat on sentíem aquest tipus de discursos. I el pensament imperant a la societat era just el contrari. Ara, els torns han canviat. Es parla d’independència obertament i ningú se’n fa un problema. Que ara les proclames unionistes hagin anat a parar als concerts de rock, on no les havíem sentit mai, d’entrada es fa estrany. Però, ben mirat, no és sinó un bon símptoma de l'estat del país i del procés.
 
Potser per això, el passat Corpus, al concert de Loquillo, malgrat la sorpresa, no vam reaccionar obertament ni vam intentar protestar, ni xiular, com ho hauríem fet fa 25 anys. Ens vam mirar amb cara de circumstàncies, vam encongir les espatlles i vam continuar bevent la cervesa en got de plàstic. Un rock suave, con frío de cuchillo; rock suave, elegante y sensual, rock suave, como un beso en la garganta, rock suave, felino y animal.