Articles d'opinió a LlobregatDigital.com

Trencadissa

L’actual cicle electoral també serà recordat als annals de la història com el de les grans trencadisses. Les grans aliances i majories pactades al final del franquisme s’esmicolen dia a dia a causa de l’imparable vendaval d’una majoria de ciutadans i ciutadanes que caminen democràticament a tota velocitat cap a la independència.


La primera víctima, que ara ja sembla pretèrita, va ser el PSC. Més endavant, la irrupció de Ciutadans i Podemos també ha significat ruptures i recomposicions de majories a banda i banda de l'espectre polític. Ara és el torn de CiU, que en el moment d’escriure aquest article sembla que ja té les hores comptades com a federació. I ben aviat veurem també com ICV es desmunta; l’eclosió de Compromís per la independència, el sector sobiranista dels ecosocialistes, està prevista per a principis de juliol. Paral·lelament, la CUP també haurà de lluitar per liderar un nou pol d’aglutinament de l’anomenada esquerra rupturista, que ara mateix és un conglomerat inestable i imprevisible de sigles i més sigles. I mesura que el 27S s’acosta els terratrèmols són més sovintejats i cada vegada més virulents. I a cada moguda neixen més grups i grupets que tard o d’hora tornen a convergir en noves i renovades majories. Embolica que fa fort.


Tanta trencadissa podria semblar que dóna arguments a aquells qui pronosticaven la ruptura de la cohesió social a causa del Procés. Però compte, no caiguem a la trampa. La ruptura hi ha sigut sempre. No estem assistint a un escenari de ruptura sinó de canvi profund de majories. Mentre el qui érem partidaris de la independència ens sabíem minoria, vam callar respectuosament durant anys, acatant la democràcia, i això potser va donar la sensació a alguns que hi havia cohesió social. Però no n’hi havia; alguns sempre havíem sentit al nostre interior que vivíem en una societat trencada, on no hi cabíem. Ara que sembla que els indepes som majoria, els qui havien viscut còmodament instal·lats a lloms d’una falsa cohesió posen el crit al cel perquè veuen com se’ls ensorra el castell sota els seus peus. I ara, aquells qui sempre hem respectat les majories, només demanem que aquests altres siguin demòcrates com ho hem sigut nosaltres i ho acceptin com sempre ho hem acceptat nosaltres.


Que ningú s’espanti. El ball de sigles durarà encara un temps. I el resultat de tot plegat és incert per a moltes formacions històriques de la política catalana. Però allò segur és que hi ha una nova majora, que vol un canvi profund en les relacions dels catalans amb la resta del món. I quan tot haurà passat, cada sigla tornarà més o menys al seu lloc natural. I aquí pau i demà glòria.