La columna de El Pont

Blas infante, la lucha continúa

Dos retrats de Blas infante (a l'esquerra) i Lluís Companys (a la dreta).
Dos retrats de Blas infante (a l'esquerra) i Lluís Companys (a la dreta).

Son las primeras horas del 10 de agosto de 1936. El sol ya despunta. En el margen de la carretera de Carmona, al nordeste de Sevilla, un pelotón de falangistas apunta con escopetas a un grupo de de hombres, indefensamente resignados a morir. Ninguno ha tenido juicio. Justo antes de los disparos, hay uno que grita con voz clara y fuerte: “¡Viva Andalucía libre!”. Es un joven notario, líder del incipiente movimiento andalucista republicano. Alguien da la orden y vacían los cargadores contra los hombres, que se desploman en la cuneta, en el quilómetro 4; acaban de asesinar a Blas Infante. A su lado yacen también sin vida un diputado socialista y un exalcalde de Sevilla.

En el año 1983 el Parlamento andaluz aprobó por unanimidad el Estatuto de autonomía, que establecía a Blas Infante como “padre de la patria andaluza”. Se enlazaba así inequívocamente la legitimidad republicana con las nuevas instituciones posfranquistas, de la misma manera que en Cataluña lo significaba el retorno del president Tarradellas. Dos años antes de ser asesinado, Infante visitaba el president Lluís Companys en el penal de Puerto de Santa María, donde cumplía 30 años de condena por rebelión junto con los consellers de su gobierno. ¡Se hace muy difícil no compararlo con la situación actual!

Hoy en las instituciones catalanas gobiernan los herederos políticos del republicanismo democrático que Companys e Infante representaban. Sin embargo, en Andalucía gobiernan los herederos políticos de quienes los fusilaron. A los dos.

Que no os engañen. Nadie quiere crear una zanja entre dos comunidades, excepto los que cada día nos dicen que estamos divididos. Sancho Panza lo tendría claro: “dijo la sartén a la caldera: quítate allá, ojinegra”. De lucha, solo hay una, ahora y antes. Y siempre es la misma. Es la lucha por las libertades individuales y colectivas ante la opresión, la represión y el autoritarismo. Y esta lucha es la que nos une, también hoy, al pueblo catalán y al pueblo andaluz.

     ¡Andaluces, levantaos! ¡Pedid tierra y libertad!

 

 

Aquest text és una traducció a càrrec de Josep Santacreu de l'article d'Oriol Torras publicat originalment en català a la revista 'El Pont d'Esplugues' del març de 2020. Podeu llegir el text original a continuació:

 

Blas Infante, la lluita continua

Són les primeres hores del 10 d’agost de 1936. El sol ja despunta. Al marge de la carretera de Carmona, al nord-est de Sevilla, un escamot de falangistes apunta amb escopetes un grup d’homes indefensament resignats a morir. Cap d’ells ha tingut judici. Just abans dels trets, n’hi ha un que crida amb veu clara i forta: “¡Viva Andalucía Libre!”. És un jove notari, líder de l’incipient moviment andalusista republicà. Algú dona l’ordre i buiden els carregadors contra els homes, que es desplomen sobre la cuneta, al quilòmetre 4; acaben d’assassinar Blas Infante. Al seu costat hi jauen també sense vida un diputat socialista i un exalcalde de Sevilla.

L’any 1983 el parlament andalús aprovava per unanimitat l’estatut d’autonomia que establia Blas Infante com a “pare de la pàtria andalusa”. S’enllaçava de forma inequívoca, així, la legitimitat republicana amb les noves institucions postfranquistes, de la mateixa manera que a Catalunya ho va significar el retorn del President Tarradellas. Dos anys abans de l’assassinat, Infante visitava el President Lluís Companys al penal de Puerto de Santa Maria, on complia 30 anys de condemna per rebel·lió, juntament amb els consellers del seu govern. Es fa molt difícil no comparar-ho amb la situació actual!

Avui, a les institucions catalanes hi governem els hereus polítics del republicanisme democràtic que Companys i Infante representaven. Però en canvi, a Andalusia, hi governen els hereus polítics d’aquells que els van afusellar. A tots dos.

Que no us enganyin. Ningú vol crear una rasa entre dues comunitats, excepte els qui cada dia ens diuen que estem dividits. Sancho Panza ho tindria clar: “dijo la sartén a la caldera: quítate allá, ojinegra”. De lluita, només n’hi ha una, abans i ara. I sempre és la mateixa. És la lluita per les llibertats individuals i col·lectives enfront l’opressió, la repressió i l’autoritarisme. I aquesta lluita és la que ens uneix, també avui, al poble català i al poble andalús.

     ¡Andaluces, levantaos! ¡Pedid tierra y libertad!