CLAUSTRA (reflexions personals)

Hem fet el cim

Tal com ho veig jo: hem fet el cim i ara hem de baixar. Baixarem per un costat diferent, costerut i potser més difícil que la pujada. Però no ho dubteu, el descens ha començat.
 

Disculpeu la metàfora, però em va molt bé per explicar com ho veig jo. En muntanyisme, moltes vegades la inexperiència porta a no preveure el descens. És un dels errors més freqüents en persones no avesades a la muntanya. I s’ha de preveure. Si has tardat 4 hores a pujar, en tardaràs 4 per baixar i, com a mínim, serà igual de difícil, si no més. S’han de preveure les hores de llum diürna, la meteorologia, el menjar i l’aigua i, sobretot, la motivació. I aquest és el punt més important. A vegades l’ambició de fer el cim no ens deixa veure que el cim només és la meitat del camí. I llavors és quan la muntanya ens guanya i ens enfonsem anímicament. La majoria d’accidents a la muntanya es donen durant els descensos. És quan més important és que no fallin les forces.


I us diré més. A vegades el descens és terriblement traumàtic. Puges la muntanya de matí, descansat, amb el grup content, amb el sol a la cara i bona temperatura. I baixes la muntanya cansat, algú es fa mal, es camina més lentament, plou o hi ha boira, et desorientes, perds el camí, se’t fa de nit i no hi ha cobertura. Quan això passa (i és més habitual del que sembla), el grup s’ha de preparar per passar una nit al ras, sense dormir i protegir-se els uns als altres. Durant aquesta estona, generalment terrorífica, el més important és conservar el cap fred, prendre decisions racionals i potenciar al màxim la confiança entre els membres del grup. En moments així, l’actitud pot marcar la diferència entre la vida i la mort. I el més important, el que ningú pot perdre de vista en cap moment, és que inexorablement, passi el que passi, al cap d’unes hores el Sol tornarà a sortir puntual pel mateix costat que el dia abans.


Atenció, vénen dies molt confusos. Llum als ulls i força al braç!