CLAUSTRA (reflexions personals)

A base d'hòsties

Al febrer de 1991, la sala Zeleste de Barcelona va acollir un concert de Sopa de Cabra, la gravació del qual més tard es va convertir en un doble disc supervendes que portava per títol Ben Endins. Cap a la meitat del concert, i com a presentació d’una memorable versió de ‘War’ de Bob Marley, Gerard Quintana deia unes paraules que molts adolescents aleshores vam memoritzar i encara recordem. Deia “em sembla que des de que sabem tot el que coneixem de la història de la humanitat és una mica bèstia: som especialistes en arreglar les coses a base d’hòsties”.


Molts de nosaltres, i les generacions que ens han precedit, hem dedicat grans esforços a desmentir aquesta afirmació. Les lluites de la nostra societat pel pacifisme són històriques. El caràcter cívic que va tenir la malanomenada Transició; l’exemple pacifista de Pau Casals, Lluís M. Xirinacs, Ernest Lluch i tants altres; la manera com es va desactivar Terra Lliure; l’esclat del moviment d’insubmisos i l’antimilitarisme; des de la gran manifestació del ‘No a la guerra’ del 2003 i fins a la del ‘No tenim por’ de l’agost passat... Més en el pla de la quotidianitat, unes quantes generacions hem estat educats ja en l’estricta observança de la no-violència. Els valors del parlamentarisme, el diàleg, l’assemblearisme i el consens són presents des les escoles i les ampes fins al món dels esplais, el lleure, l’esport, el món cultural i el teixit associatiu. I hem après a explicar als nostres fills i filles que per solucionar els nostres problemes no ho podem fer a base d’hòsties.


El passat 1 d’octubre, però, molts vam viure amb profunda indignació com l’Estat espanyol ens corregia a tots de cop. Estàvem equivocats: a Europa els líders polítics s’escullen votant, les lleis i regulacions pactant, la gestió dels nostres impostos, la nostra educació, la nostra sanitat i les pensions de les nostres jubilacions, tot això es decideix als parlaments, enraonant. Però i les fronteres? Ah! No, les fronteres espanyoles, amics meus, es continuen decidint a base d’hòsties. Com tota la vida s’ha fet. Quanta raó tenies, Quintana!


Només un element nou va canviar el guió històric de l’1 d’octubre. Aquesta vegada, i per sorpresa del repressor, centenars de milers de persones de totes les edats i condicions es van deixar hostiar pacíficament amb les mans alçades. I aquesta és la llavor i l’esperança que la nostra generació deixarà orgullosa a les generacions futures: amb valentia, fermesa i convicció es pot trencar el cercle viciós que la història de la humanitat ens ha ensenyat. Tant si els catalans aconseguim la independència com si no, aquesta victòria ja no ens la prendrà mai ningú.


Potser per tot això encara ens fa més mal que alguns polítics (d’Esplugues també) continuïn justificant amb indigna complicitat allò que va succeir i, més greu encara, alguns fins i tot neguen el que els nostres ulls van veure. No oblidarem mai ni una cosa ni l’altra. Deia Lluís Llach l'any 1977 "que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries". Doncs això. Amén.