La columna de El Pont

Crisis? What Crisis?

En aquests temps tan convulsos, hi ha qui té la temptació d’escudar-se en una pretesa ‘divisió de la societat’ per no posicionar-se davant dels problemes reals del país. No us enganyeu: si fins ara hi havia algú que no havia vist que el país estava dividit era perquè vivia d’esquena al país; perquè fa moltes dècades que estem dividits. Una part de la nostra societat sempre se n’ha sentit exclosa. I l’altra part vivia còmoda sense ser qüestionada. L’única novetat d’ara és que els exclosos ja no som minoria i exigim saber si som majoria o no. I els qui sempre havien sigut majoria tenen pànic de la nova realitat. Fins aquí, tot normal. Però hi ha uns tercers en joc, els qui vivien d’esquena al país, que ara s’han trobat la divisió, la de tota la vida, a la porta de casa. I els ha agafat vertigen de cop. Estic parlant, és clar, del PSC.


Sempre havia pensat que quan arribaria l’hora de la veritat obririen els ulls i es posarien al costat de la democràcia. Però no, ha estat just quan s’han adonat que ja no podien viure més temps d’esquena al país, que s’han equivocat de costat. I s’han posat al costat d’una monarquia corrupta, al costat d’un règim erdoganitzat, i al costat de la imposició i la repressió policials. El PSC ha triat donar suport a un govern que ha trencat el pacte tàcit del 77 i que ha fabricat un buit jurídic per fer el que li rota a Catalunya; i que n’ha suspès l’autonomia ‘de facto’. Al costat dels tribunals polítics. Al costat dels fiscals que han cridat a declarar 712 alcaldes i han fet tancar webs. Al costat dels qui han perseguit impremtes, correus postals i prohibit actes públics. Al costat dels qui han vulnerat el dret de reunió. La policia local ha identificat ciutadans d’Esplugues que enganxaven cartells als nostres carrers i el PSC han mirat cap a una altra banda. I qui dia passa, any empeny. Però, finalment, quan l’Estat ha embogit del tot i ha entrat a sac a detenir càrrecs públics i a ocupar militarment la Generalitat, s’han trobat atrapats en les seves pròpies mentides. Ja era massa tard.


La imatge de l’Ajuntament del passat 20 de setembre va ser diàfana. Dins les quatre parets de la sala de Plens, només les tres forces polítiques del règim. Sols. A fora, càntics, festa, alegria, cançons i il·lusió per un projecte de futur, lluny de tota aquesta gent. Escric aquest article a 10 dies de l’1 d’octubre. Quan el llegireu, ja se sabrà si hem votat o no, i què ha passat. Jo encara no ho sé. Però una cosa sí que la sé ara: els espluguins recordarem sempre al costat de qui estava el PSC durant els dies que l’Estat va intentar esclafar la democràcia i les llibertats civils del nostre país. Nosaltres ens encarregarem de recordar-ho.