• Nou ostatges i vuit exiliats

    En el moment d’escriure aquestes línies, l’Estat espanyol continua tenint 9 ostatges polítics retinguts i privats de llibertat. Fins fa poc els tenia a 500 quilòmetres de casa, ara des de fa poc en presons catalanes. Concretament són l’expresident de l’ANC, Jordi Sànchez; el president d’Òmnium, Jordi Cuixart; el president del partit al qual represento, Esquerra Republicana, Oriol Junqueras; el conseller d’Interior que de la mà del Major Trapero va desarticular la trama de l’atemptat terrorista més sagnant que ha patit Barcelona els últims 20 anys, Joaquim Forn; la 14a presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell; l’exconseller d’Afers Exteriors Raül Romeva; l’exconsellera de Treball, Afers Socials i Famílies, Dolors Bassa; l’exconseller de Territori, Josep Rull; i l’exconseller de Presidència, exportaveu del Govern i candidat parlamentari a la presideǹcia de la Generalitat durant l’actual legislatura, Jordi Turull.

  • CLAUSTRA (reflexions personals)

    Mirall trencat: parts, partits i partidismes

    Sovint s’acusa les persones que formem part d’un partit de ser partidistes... Últimament, a més, s’utilitza aquest terme amb certa dosi d’acarnissament. De fet, la brama popular ha establert com a premissa inqüestionable que qui dona la cara per un partit no és un interlocutor vàlid en un debat ideològic perquè està mancat totalment d’imparcialitat, com un adepte cec a una secta, i que està sotmès a les opinions d’un politburó que per definició és sempre contrari als interessos generals; uns interessos generals que, sempre segons aquest relat, estarien representats per allò tan eteri i beatífic de “la veu del poble” o la “gent del carrer”, o a vegades fins i tot et diuen de la “gent normal”, com si la gent dels partits tinguéssim uns carrers només per nosaltres o fóssim anormals o subnormals per definició.

  • La columna de El Pont

    Quan tot s'enlaira

    En planificació estratègica (en política, en empreses, en esports, en viatges, en la vida personal…) les previsions a llarg tenen una alta probabilitat de fracàs o d’acabar superades per la realitat. La vida, tossuda i capriciosa, dóna moltes voltes i a vegades res del que esperem és el que acaba succeint. Quan això passa solem adaptar-nos a la nova realitat com bonament podem. Modifiquem les planificacions estratègiques, a mesura que avancen els esdeveniments, per unes de noves que probablement seran igual d’eventuals que les anteriors.

  • La columna de El Pont

    Ja ho tenim aquí

    Esplugues està a punt de patir un canvi molt profund en la seva idiosincràsia. Un mastodòntic centre comercial està a punt d’obrir les portes al bell mig de la trama urbana. Segur que ja heu vist com se n’alça l’estructura de formigó. Es tracta de la pedra angular de la gran operació especulativa que tothom coneix com a Pla Caufec: d’aquest edifici en sortiran les misses per construir un nou barri de luxe a la falda de Collserola que farà que Esplugues fregui la línia dels 50.000 habitants, un vell somni humit dels diversos governs socialistes dels últims 40 anys.

  • Notícies

    Oriol Torras repetirà com a candidat d’ERC a Esplugues de Llobregat

    La secció local d’Esquerra Republicana va celebrar, el divendres 27 d’abril, una assemblea extraordinària per elegir el cap de llista per a les eleccions municipals del 2019. Oriol Torras, que és regidor republicà des del 2015, va ser elegit candidat per unanimitat dels assistents a l’assemblea, oberta tant a militants com a simpatitzants del partit. Segons Oriol Torras, aquest mandat vol ser continuista amb el projecte actual, que ja es va pensar per vuit anys i que també va encapçalar Torras juntament amb Herminia Villena, número 2 en les eleccions anteriors.

  • La columna de El Pont

    Groc

    Aquests últims dies, i no n’hi ha per menys, hem vist alguns dirigents socialistes visiblement nerviosos per la situació creada al país arran de la repressió. I sembla també que amb ganes de trobar-hi solucions. Alguns amb més ganes que encert, també t’ho diré. Alguns altres fa molts mesos que ho estem, de nerviosos. Benvinguts al club. Sempre ho hem dit: la solució serà política o no serà. La gota que ha fet vessar el got? La Guàrdia Civil desplegada pels carrers d’Esplugues, buscant un veí, amic, saludat, familiar, company, membre del CDR, encausat per terrorisme.

  • Política lingüística

    El català, llengua comuna

    Si una cosa ha demostrat el procés polític que hem viscut durant els últims anys, pel que fa a les qüestions lingüístiques, és que parlar una llengua o una altra no pressuposa tenir cap ideari polític. Això, que ara mateix sembla una obvietat com un temple, no fa massa anys que ho donem per fet. Al contrari, de fet: els qui feien afirmacions d’aquest tipus fa just 10 anys, eren titllats d’utòpics en el millor dels casos, quan no de somiatruites. Tots havíem sentit a dir-nos, no gaire temps enrere, que no veuríem mai independentistes castellanoparlants.

  • CLAUSTRA (reflexions personals)

    Diu que ara volen parlar...

    Aquests últims dies alguns dirigents socialistes, públicament poc, però sobretot en privat, estan començant a mostrar símptomes de desgel per la situació creada a Catalunya. Auguro que en les properes setmanes veurem com intentaran fer-nos creure de nou que la cosa no va amb ells i que volen fer alguna cosa per solucionar un conflicte que troben que és un despropòsit. I en això últim probablement ens posarem d'acord. Però a mi em sembla que han fet tard. Molt tard. Lamentablement tard.

  • La columna de El Pont

    La plaça Major d’Esplugues

    La majoria de pobles i ciutats de Catalunya (i de més enllà) tenen una plaça, considerada la més important a cada lloc, que serveix d’espai de trobada, de reunió i per a fer-hi les celebracions populars i els actes importants de la vida pública col·lectiva. Sol anomenar-se plaça Major, plaça de la Vila, plaça Gran o algun nom similar. I es tracta d’un espai urbà que té l’origen en les cèlebres àgores, que eren els centres neuràlgics culturals, comercials i polítics de les antigues polis gregues fa 2.

  • La columna de El Pont

    Espoli

    Fa dies que des del PSC ens van venent a bombo i plateret que s’ha guanyat un contenciós amb la Generalitat segons el qual aquesta ha de pagar 1 milió d’euros a l’Ajuntament en concepte del deute històric amb les escoles bressol. Bravo! Pels socialistes és un trofeu de caça major, això, no? Ja ho crec que sí: ha sortit publicat al Pont, a les webs, al Twitter, al Facebook, a tots els mitjans digitals de la seva òrbita, ho van dir al Ple del mes de gener i en el de febrer s’han afanyat a entrar una moció que “exigia” el pagament immediat (després van canviar el verb, a petició nostra).

  • La columna de El Pont

    Un llaç groc

    Imagineu-vos l’escena. És de nit. Fa fred i vent. Uns veïns d’Esplugues surten al carrer amb l’ànima encongida per la situació política, però amb esperit ferm, amb la intenció de fer alguna cosa per protestar pacíficament. Les eleccions del 155 han tensat la nostra societat fins a uns extrems inèdits avui dia i, qui més qui menys, tothom s’ha sentit interpel·lat per la gravetat del moment. Els nostres protagonistes no en són una excepció. No volen quedar-se de braços plegats; volen sentir-se útils, malgrat ja no són joves.

  • CLAUSTRA (reflexions personals)

    Manipulació

    Si un cosa m’emprenya en aquesta vida és la manipulació. Es tracta d’una forma denigratòria d’abús entre persones, utilitzada habitualment en negociacions o en relacions, sobretot per part de qui se sent inferior o feble. Al principi la manipulació és sempre subtil, de vegades fins i tot imperceptible. Però quan és insuficient, es recorre al xantatge emocional: mostrar decepció i fer sentir a l’altre por, culpa o vergonya. Quan això tampoc funciona, llavors ve el tercer pas: l'agressivitat verbal o física.

  • CLAUSTRA (reflexions personals)

    El Suprem espanyol manté Oriol Junqueras empresonat

    El vicepresident de la Generalitat, Oriol Junqueras, continuarà empresonat a Estremera. Ho ha decidit avui el Tribunal Suprem espanyol, que ha desestimat per unanimitat el recurs de la defensa. Un avís per aquells qui creieu que el tema no va amb vosaltres: això no ho estan fent a a una persona, ni a un polític, ni a un partit, ni a un govern; t'ho estan fent a tu, siguis o no independentista. Es tracta d'un càstig col·lectiu propiciat amb l'únic objectiu d'escarmentar aquells qui hem tingut l'absurda gosadia d'exercir la llibertat política.

  • La columna de El Pont

    Valoració d'urgència

    Faig una valoració d’urgència de les eleccions del 21D, a poques hores de saber-ne el resultat. Primer reflexió: ens hagués agradat molt que tota la gent que deia que a l’1 d’octubre li faltaven garanties democràtiques sortís durant aquesta campanya, o després, a denunciar que aquestes eleccions, per a alguns, tampoc en van tenir. Però ni van dir res ni ho diran, perquè, per a ells, les garanties hi eren totes. Algun dia ho pagaran car. I no deixarem de recordar el famós poema de Martin Niemöller: Quan els nazis vingueren pels comunistes, no vaig aixecar la veu.

  • CLAUSTRA (reflexions personals)

    Maleta de cartón

    Una fría mañana de 1963 José Cano llegó a Barcelona a bordo de “El Sevillano” con su maleta de cartón. Tenía 17 años. Llegaba de su Archena natal con la ilusión de un futuro mejor en los ojos.  En Barcelona encontró trabajo rápidamente y trajo a sus 5 hermanos. Primero vivieron en un piso pequeño de la Satélite, más adelante en una casita de planta baja que ya no existe. Aprendió un oficio, conoció a una malagueña guapísima, se casaron, abrieron un negocio en Can Vidalet y formaron una familia.