La columna de El Pont

Final de dècada

Aquest final de dècada es presenta, d’entrada, trist, desolador, negre. Vivim en un racó de món en què s'envia la gent no desitjada a camps de concentració, fora de les fronteres perquè així no crea mal de consciència, o es permet que d’altres, adults i infants, morin ofegats al mar en l'intent d'arribar-hi; on els polítics guanyen eleccions anunciant expulsions de persones, la gent celebra amb festes que la policia vagi a hostiar els seus propis conciutadans al crit d’”a por ellos” i el rei -sí, encara tenim rei- ho promociona per televisió; a casa nostra, no a la Xina ni a Corea del Nord, a casa nostra es tanquen els dissidents polítics a la presó, perquè no puguin presentar-se a les eleccions ni exercir de diputats; i al mateix temps, un grup de violadors execrables es passeja tranquil·lament pel carrer; a casa nostra, les nostres germanes i les nostres filles no poden caminar tranquil·les pel carrer perquè ens les maten cada setmana, i per elles qualsevol ombra nocturna és una amenaça; i Europa, la gran Europa que ens havia de garantir els drets civils i humans, s’ho mira autocomplaent darrere d’unes ulleres brutes amb vidre de cul de got.


I a Esplugues? A la ciutat tranquil·la i bonica, on mai no passa res, amb els seus preciosos parcs i jardins, estem lliures de tanta foscor? A Esplugues portem 40 anys de govern dels mateixos. Un govern incapaç de complir acords, més preocupat per les caques de gos i les aplicacions de mòbil que per les propostes i reivindicacions veïnals, sectorials o professionals expressades amb veu alta. Durant els últims anys hem vist com es perpetrava un model de ciutat especulatiu, amb un macrocentre comercial que alimenta multinacionals, amb el preu dels pisos desbocat i sense control, amb desviacions milionàries de pressupostos d’obra pública i indemnitzacions multimilionàries a bancs per concessions fallides mentre als barris continuem tenint veïns amb pobresa energètica. Hem vist com s’escridassava en públic una regidora de l’oposició; hem vist una alcaldessa encarant-se amb ciutadans públicament des del balcó; hem vist utilitzar arbitràriament la policia en contra del jovent del poble; hem vist polítics demanant excarceracions a Ruanda, Iran i Turquia i incapaços de demanar-les aquí ni de reconèixer que tenim un veí a l’exili; incapaços d’obrir les escoles de tots per a l’exercici de la democràcia; hem vist la repressió de les idees amb multes, identificacions i la criminalització de l’oposició...


I l’esperança? Aquest final de dècada, l’esperança on és? Doncs molt fàcil. L’esperança sou vosaltres, amics i amigues. Si voleu que tot continuï igual, podeu seguir votant els mateixos una dècada més. Però si voleu un canvi, l’haureu de provocar.