CLAUSTRA (reflexions personals)

Republicanisme vs nacionalisme

Últimament, llegim i patim les opinions de molta gent que s’ompe la boca amb la paraula República. Cal fer República, diuen. Però quan preguntes a què es refereixen responen o bé amb vaguetats o bé amb qüestions relacionades amb el nacionalisme català i la seva estratègia.

El republicanisme modern, tal com l’entenem ara, és fill de la il·lustració i, per tant, neix al segle XVIII. A Espanya, com que no hi va haver cap revolució, aquestes idees van entrar més aviat tard, a poc a poc, i sempre a través de Barcelona i la nostra industrialització. Els republicans entenem que la raó és el camí per establir un sistema just i ètic. Rebutgem, per tant, el pensament basat en l’especulació, la suposició, la fe cega o la sacralització de la paraula d’un líder. I és clar, rebutgem les institucions repressives i el colonialisme. Si pels il·lustrats francesos una societat culta era la millor manera d'assegurar la fi de l'antic règim, els republicans catalans del XXI entenem que la manera de fer caure el règim del 78 és la fi dels dogmes que el sustenten (com ara el rei i la sagrada unitat d’Espanya).

La manera de reconèixer fàcilment un pensament dogmàtic és que, normalment, utilitza com a proves de la raó l’apel·lació a l’autoritat i els falsos prodigis (miracles, herois, gestes). I a través d’aquestes preteses proves, nega la raó i la veritat a l’altre. El pensament polític republicà, en canvi, es fonamenta en la raó. Per això diem que la indagació racional és l’única manera de conciliar les nostres passions i creences polítiques. I és que el pitjor dogme que hi ha és el que no veiem, perquè el portem a sobre nosaltres mateixos. I per lluitar contra això, més enllà de llibertat, igualtat i fraternitat, els republicans som també laicistes, feministes, ecologistes, solidaristes, federalistes i assumim així totes les gradacions que el socialisme democràtic ha aportat al pensament polític l’últim segle.

El republicanisme ens porta també a dubtar sempre dels lideratges messiànics (o moisènics). Perquè darrere d'un líder carismàtic hi ha sempre, sobretot, creences. I les creences, si estan basades en dogmes, esdevenen limitants i, per tant, porten sempre a un atzucac polític. Quan una creença dogmàtica esdevé pensament polític i aconsegueix convèncer una part important d’una societat, és molt difícil combatre-la des de la raó. I quan aquesta creença no permet avançar, la societat en qüestió té un problema greu que pot afectar l'estratègia política.

En aquest tombant de dècada, el nacionalisme català ha aconseguit popularitzar algunes creences que a la pràctica han esdevingut limitants: que tenir raons és garantia suficient d’èxit, que Europa ens garantia la Democràcia, que tenim molta pressa i que és o ara o mai... Però d'aquestes, n'hi ha una que ens fa molt mal: la suposada existència a la nostra societat de dos blocs nacionalment reconeixibles i impermeables entre si, que a partir d’ara ja mai més es posaran d’acord en res. Ni és veritat ni és útil per avançar si ho creiem de veritat. Compte perquè aquesta idea dels 2 blocs té més a veure amb el nacionalisme excloent del segle XX que no pas amb el republicanisme. I nosaltres, com a republicans, la combatrem sempre vingui d’on vingui. Perquè ni som nacionalistes ni volem dividir la societat en dos bàndols. Només en la mesura que siguem capaços de sortir del conflicte tots junts, sortirem realment del conflicte. Si no, sempre hi haurà vencedors i vençuts i el conflicte persistirà. I per aconseguir-ho, no podem excloure ningú. Perquè ningú és imprescindible però tots som necessaris

Una creença és un petit conjunt de suposicions que conformen una determinada visió de la realitat. Però a la vegada, aquesta visió determina també la realitat i la seva evolució futura, de manera que les creences poden arribar a esdevenir veritats, si la gent les accepta. Deia Diderot: compte amb l’home que parla de posar ordre a les coses; posar les coses en ordre sempre significa posar-les sota el seu control. De la mateixa manera, dic jo, molt de compte amb les opcions que prometen solucions ràpides i fàcils ja que potser intenten el mateix. El republicanisme català té davant el repte d’acabar amb el règim del 78 i aconseguir la independència de Catalunya, sí. Però també té el deure de lluitar i aconseguir un sistema polític just i ètic, en què els ciutadans siguin de debò lliures de dogmes i creences limitants.

La propera vegada que us parlin en nom del republicanisme, feu la prova del cotó: intenteu escrutar si us parlen des des d’una creença; o si se us apel·la a una autoritat moral i a gestes heroiques o no. I si és així, compte perquè probablement us parla un nacionalista. Fem República? Sí i tant. Som-hi. Cada dia. No cal esperar que algú la proclami per a fer República. Llegim, instruïm-nos, formem-nos i sortim al carrer a informar els nostres veïns. Fer República és, sobretot, deixar de creure en déus, profetes i reis per fer-la possible. I una última cosa: els republicans, com va dir Companys, no busquem venjances en hores doloroses i amargues, encara que portem l’ànima amarada de sentiment. Només ens mou un nou esperit de justícia i reparació: tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a guanyar.


[Aquest article va ser publicat com a fil de Twitter el 28 de gener de 2019]