Discursos

Resposta a la moció sobre la unió dels espanyols


Al ple del passat dimecres 21 de juny, el Grup Municipal de C's a Esplugues va presentar una moció titulada "en defensa de la democràcia, la igualtat, la unió i la sobirania nacional de tots els espanyols". Des d'ERC els vam respondre això:

Hi ha un mètode historiogràfic molt curiós. S’utilitza en molts camps de l’historiografia. És molt senzill. Es tracta d’un principi segons el qual, qualsevol text normatiu o alliçonador ens està explicant just el contrari del que vol aconseguir. És a dir, que si algú es pren la molèstia de, per exemple, prohibir alguna cosa, generalment ho fa perquè vol aconseguir que es deixi de fer una cosa que realment succeeix. I, per tant, historiogràficament podem donar per bo que allò que succeïa era allò que es prohibeix.

 

Poso un exemple molt bàsic d’un dels primers corpus legals que coneixem: si als 10 Manaments de Moisès hi posa “no cometràs adulteri”, podem inferir que entre els antics israelites l’adulteri era una pràctica habitual. En canvi, entre els 10 Manaments no n’hi havia cap que digués: “Parlaràs l’hebreu i no parlaràs cap altra llengua”. Amb la qual cosa podem inferir que les llengües no eren una preocupació dels antics israelites.

 

Jo crec que cal llegir aquesta moció de Ciutadans des d’aquest punt de vista.

 

Quan demanen fer una declaració institucional a favor de la unió dels espanyols, entenc que donen per bo que aquesta unitat no existeix. Quan demanen que hem de reconèixer que Espanya és un estat descentralitzat modèlic, és que reconeixen que no està tan clar que així sigui. Per què hauríem de reconèixer una cosa, si fós òbvia? Diuen que l’Estat autonòmic segueix resultant un model vàlid per garantir la unitat i la diversitat regional… Segueix resultant? Aquí fins i tot la redacció dels temps verbals els traeix i implícitament reconeixen que podria no seguir resultant en un futur.

 

Bé, més que una declaració institucional, ens sembla com una declaració de desitjos. I la prova la tenim dins la mateixa moció.

 

Dins la moció, es fa referència a la Constitució de Cadis de 1812, i la posa com a origen i fonament dels principis que inspiren el fet que [i cito textualment] “la sobirania nacional recau en el conjunt del poble espanyol i és el subjecte únic que pot decidir sobre qüestions que afecten l’organització territorial de l’Estat”.

 

Sabeu què deia l’Art. 1º. de la Constitució de Cadis?

La Nación española es la reunión de todos los españoles de ambos hemisferios.

Ambos hemisferios?

 

Des de llavors, i ja fa 206 anys, Espanya s’ha dividit 16 vegades:

 

Argentina (1816)

Uruguai (1816)

Xile (1818)

Perú (1821)

El Salvador (1821)

Panamà (1821)

Nicaragua (1821)

Hondures (1821)

Costa Rica (1821)

Guatemala (1821)

República Dominicana (1821)

Bolívia (1825)

Cuba (1898)

Filipines (1898)

Guinea Equatorial (1968)

Sàhara Occidental (1976)

 

No cal dir que tots aquests territoris eren províncies indivisibles d’Espanya i que la Constitució garantia aquesta unitat. I en els últims 200 anys no n’hi ha hagut NI UN que hagi intentat reunificar-se i tornar a Espanya.

Ni tan sols l’estimat escriptor peruà Vargas Llosa, que diu que Catalunya serà “un paisito muy marginal governado por fanáticos”, no hem sentit mai que demani que Perú es reintegri a Espanya. Curiosament.

 

La Constitució Espanyola actual va ser aprovada l’any 1978. Per cert, un any més tard del restabliment de la Generalitat i el retorn del President Tarradellas. Ho dic per allò que dieu a la moció que tots els drets actuals emanen de la Constitució. És evident que, com a mínim, la Generalitat i el seu president, no. Però, en tot cas, des d'aquell dia, han proclamat la independència prop d'una quarta part dels estats que avui són reconeguts per Espanya com a independents. En total, són 43. O dit d’una altra manera, Espanya ha reconegut 43 estats independents al món, des que es va aprovar la seva Constitució.

 

Només a Europa, ja n’hi ha 15 i 6 d’aquests són dins la Unió Europea i comparteixen taula amb Espanya a la taula de ministres:

Lituània (1990)

Letònia (1990)

Estònia (1991)

Eslovènia (1991)

Txèquia (1993)

Eslovàquia (1993)

 

O sigui que no ens vingueu amb declaracions institucionals, unitats d’Espanya, constitucions, lleis i legalitats. I molt menys amb la cançoneta de la Unió Europea. Catalunya serà allò que vulguin els catalans i les catalanes. En democràcia, les urnes són font de Dret. No estem fent res il·legal ni res que no hagi succeït abans moltíssimes vegades. I nosaltres, a diferència de la immensa majoria de països que ho han aconseguit, ho estem fent pacíficament, cívicament i democràticament.

 

Res farà que aquesta vegada no succeeixi, si així ho expressem els ciutadans el proper 1 d’octubre.

 

Per tant, jo us aconsello que tots els qui no voleu que això passi, que us deixeu estar de mocions i declaracions institucionals, i aneu a votar el dia 1 d’octubre. Aquell dia cada persona valdrà un vot. I tots serem comptats. Organitzeu-vos i guanyeu a les urnes.

 

Comentaris


No hi ha cap comentari


El comentari s'ha enviat correctament